Història del Basilisc
Orígens i evolució del Basilisc
El Basilisc és una criatura llegendària del folklore europeu, coneguda com el rei de les serps. Es diu que pot matar amb una sola mirada i emetre un alè destructiu. Sovint es descriu com una serp amb trets de gall o de drac, segons la variació de cada imaginari.
La creença es remunta a l'antiguitat. Els primers relats provenen de fonts romanes, com Plini el Vell a la «Naturalis Historia», que el descriu com una serp petita amb una corona —senyal del seu estatus reial entre les serps— capaç de matar amb la mirada i d'enverinar l'aigua. «El Basilisc és tan letal que amb la seva sola mirada mata els homes», escriu Plini.
Al seu alè se li atribueix el poder de matar plantes, trencar pedres i assecar tot el que és viu, sovint interpretat com un alè flamejant semblant al dels dracs; per això, en la teatralitat festiva del nostre país, el Basilisc apareix disparant foc. A mesura que l'imaginari s'estenia per l'Europa medieval, la imatge va evolucionar amb cossos més grans i atributs com potes i ales.
Les històries medievals van imaginar maneres creatives de derrotar-lo, com el mirall que retorna la seva mirada mortífera contra ell mateix. Durant el Renaixement va aparèixer en obres d'art i textos alquímics com a símbol del mal però també de la transformació, i la cultura moderna l'ha mantingut viu en llibres, pel·lícules i videojocs.
Com argumenta la tesi doctoral de Jordi Bertran (URV, 2024), en la teatralitat i la iconografia medievals sant Trifó —i la mateixa Mare de Déu— foren antagonistes del Basilisc, de manera paral·lela al drac envers Sant Jordi. L'escena de sant Trifó amansint el Basilisc fou pintada per Vittore Carpaccio el 1507.
Significat cultural
El significat del Basilisc és ric i canviant segons els contextos històrics i geogràfics. Ha simbolitzat realitats diverses, des de la seva aparició a les cultures antigues fins als seus papers en el folklore modern.
Simbolisme a l'antiguitat
Poder mortal i destrucció. En els textos romans, el Basilisc era temut per la seva capacitat de matar amb la mirada i d'enverinar l'aire i l'aigua, una representació de les forces incontrolables de la natura.
Monarquia i autoritat. El nom deriva del grec «basiliskos», «petit rei», per la seva corona característica; així, el Basilisc no era només un monstre sinó també un símbol de sobirania i poder.
Evolució medieval i renaixentista
El mal a conquerir. A l'edat mitjana s'integra a les narracions cristianes com a encarnació del mal o del diable; la seva derrota simbolitzava la victòria del bé sobre el mal.
Alquímia i transformació. Al Renaixement, la seva capacitat de matar i de guarir alhora el va convertir en un símbol de mort i renaixement, essencial per a la transformació alquímica.
El Basilisc a Catalunya
A Catalunya, el Basilisc és una figura important de la cultura popular. L'Institut d'Estudis Catalans el defineix com un animal fabulós, percebut tradicionalment amb una forma híbrida entre serp i gall i conegut per la capacitat de matar amb la mirada.
La tradició diu que pot néixer de condicions inusuals —un ou de gall exposat al foc o penjat en un femer— i que té la tasca de guardar sepulcres i tresors amagats. Joan Amades el descriu custodiant aquests tresors durant anys, matant amb la mirada qui els vulgui robar, llevat que el vegi primer o l'enfronti amb un mirall.
Incorporat a les festes catalanes, el Basilisc simbolitza el mal a superar. En el model etnogràfic propi del Camp de Tarragona i el Penedès, es porta pels carrers com una gran carcassa zoomòrfica carregada pels participants del seguici, recordant a la comunitat la importància de la vigilància contra les forces destructives.
Altres basiliscs de Catalunya
Diverses localitats tenen avui la seva pròpia versió del Basilisc, cadascuna amb trets propis que reflecteixen la diversitat del folklore català.
Basilisc de Reus
Es presenta en públic per la Festa Major de la Misericòrdia de 2007 i surt cada any per Sant Pere, declarada Festa Patrimonial d'Interès Nacional. Obra de l'escultor Manel Llaurador Fortuny, s'incorporà al seguici el 2008.
Basilisc de Mataró
Construït per Dolors Sans el 2014, surt cada any per la Festa Major de les Santes, també declarada Festa Patrimonial d'Interès Nacional.
Basilisc d'Olot
Conegut com El Gallarut, és el Basilisc del barri de les Fonts i el més antic de Catalunya. Mig gall i mig serp, reapareix cada any per les festes del barri i per les Festes del Tura. Dissenyat per Miquel Gou i construït el 1996 per Joan Ferrés.
Basilisc de Valls
Obra de Sergi Iglesias, surt cada any per la Festa Major de Sant Joan. Estrenat el 2017 per celebrar el 10è aniversari de la Colla Gegantera «La Pessigolla», es va incorporar al Seguici Cerimonial el 2018.
Presència del Basilisc a Tarragona
La figura té una presència notable a la Catedral de Tarragona (Santa Maria), construïda entre els segles XII i XIV. Aquest monument romànic i gòtic alberga nombrosos relleus, escultures i capitells, entre els quals el Basilisc apareix en dos llocs destacats.
El capitell del claustre
Una de les representacions més destacades és un capitell del claustre, a la galeria sud-est, tram 2, amb una forma híbrida de serp i gall pròpia de la iconografia medieval. Els capitells no només tenien funció estructural, sinó també simbòlica i decorativa.
S'accepta que les figures dels temples medievals eren semblants a les dels Seguicis Populars i el teatre popular, i serveixen de testimoni del que els artistes veien a les festes rituals. Aquesta via ha permès documentar els primers Armats de Tarragona i recuperar elements del Seguici, com l'arcàngel Sant Miquel del Ball de Diables o, el 2014, el Griu de Tarragona.
La decoració del sotacor de la sagristia
La tipologia del Basilisc apareix en dos exemplars a les escenes del sotacor, coetànies amb la configuració del cicle teatral del Corpus, Santa Tecla i les entrades espectacularitzades (Jordi Bertran, Publicacions URV, 2023).
S'hi distingeixen dos monstres entrellaçats pel coll, amb cap de gallina amb cresta i bec, cos felí amb potes i garres, ales verdes de ratpenat i cua vegetal, en tons grocs i vermells per a les espurnes —un detall coherent amb el dispositiu per disparar pirotècnia que la bèstia portava a la cua.
La consueta de la catedral de 1369 documenta la processó urbana de Santa Tecla, i el 1370 les ordinacions de l'arquebisbe Pere de Clasquerí regulaven la participació del seguici. Entre l'entrada de 1321 i aquell text s'havia produït l'articulació teatral dels elements populars.
Les escenes amb el Basilisc apareixen al costat dels escuts dels arquebisbes Sancho López de Ayerbe i Pere de Clasquerí, figures clau en l'origen del Corpus i de Santa Tecla. El Seguici Popular dins el qual sortia el Basilisc ho feia sota la seva empara, en un període comprès entre 1347 i 1380.
La significació de les representacions
Segons el doctor Antoni Conejo (Universitat de Barcelona), les escenes tarragonines no es van escollir a l'atzar, sinó com a resposta a la intensificació litúrgico-festiva de la catedral a partir del segon quart del segle XIV. La presència del Basilisc subratlla la seva importància simbòlica i la connexió entre el seguici popular i les figures escultòriques de la catedral.
Amb les seves associacions de perill i protecció, el Basilisc esdevé un símbol de la batalla entre el bé i el mal, una temàtica recurrent en l'art i la religió medievals.
El projecte de recuperació
L'Associació La Salle Tarragona, amb els col·legis de Sant Pere i Sant Pau i de Torreforta, impulsa la recuperació del Basilisc per integrar-lo al Seguici Popular de la ciutat. Amb ell, Tarragona seria l'única ciutat d'Europa amb el bestiari complet: Drac, Bou, Víbria, Griu, Àliga, Mulassa, Cucafera, Lleó i Basilisc.